màXim o b r a

Quelcom, des del despertar a la consciència, m’ha impulsat ha buscar en tot l’essència, el perquè últim de tot real i tot succés, a traçar una mirada cap la transcendència i no pas a la contingència, a pensar l’impensable.

Ensems a aquest, en definitiva, dolorós afront al no res i al no ser; s’erigeix, escrutats els dominis de la raó: l’impossibilitat, l’impossibilitat del coneixement i la possibilitat, la possibilitat de l’art, que se’m presenta com l’última i l’única via cognitiva possible, font de coneixement. L’art es revela, no com a resposta o vehicle, sinó com aquell quelcom impulsor, o si més no pertanyen ambdós de la mateixa naturalesa engendradora. Així crec que és l’art qui des del principi ha buscat i m’ha trobat, en acte de revelació de la matèria en matèria, pictòrica. Aquestes obres són l’inici del camí, camí vora l’abisme, executat sense voluntat – doncs no existeix voluntat més alta que la involuntat-, convocant l’atzar i sense paradigma de sortida però amb el context assumit.

I n'és la pintura és el testimoni, o tal vegada som nosaltres els testimonis de l'eclosió de la pintura a través nostre, sigui com sigui créiem que la pintura no és morta, la nostra proposta és la quietut de la pintura com actiu de la deconstrucció del llenguatge de la forma per poder així explorar-ne l'origen, en l'estadi propi primordial de metallenguatge per tal d'intuïr el seu sentit últim i inapel·lable. L'origen és la nostra originalitat.

màXim

[...Màxim viu en una cova i quan la llum el cega pinta les taques que veu. La llum fa veure-ho tot, però com hom pot veure la llum? Què hom veu quan hom mira la llum? Les taques informes i xaroposes que pinta, tal vegada són un miratge del món reflectit al devers del feix de llum que il·lumina el món. Deambula entre la naturalesa de la llum i la naturalesa de l'ombra, i anòxic o sadoll dibuixa a les parets les radiografies persistents...]

Gabriel. 20/10/01. En motiu de l’exposició D AMA X AMA N.

Els desheretats busquen com a condemnats eterns el sentit o l'ordre, com si es pogués trobar buscant. I els veus vagar absorts, en una empresa que, si oloressin l'aire, veurien que és inútil perquè l'essencia no es pot buscar, ni tan sols trobar, diria que només es pot percebre, a través dels porus de la pell, i probablement a través dels ulls, però sobretot també a través d'aquell procés que no té nom i que no es pot descriure, i que ens converteix en palmells de fulles d'arbre –existència autònoma i dependència fet u, si pot ser-, que són i formen part. Només així podem provar sort.

És la lucidesa de l'acte sublim de l'amor i respecte d'enganxar l'orella a terra –busqueu, busqueu allò no viscut - o d'oblidar la parla, i en un acte d'humilitat absoluta, llegim, sense veure-les, les primeres escriptures.

I la saviesa és tanta, que només llavors podem dir que gaudim d'esperit. Abans, l'existència havia estat mínima. Ara, només ara, podem iniciar un camí. No prenguis cap llum, tan sols respira, i així, tindràs la guia dels orígens. L'única.

Cinta Arasa i Carot

Aquesta mostra recull obres de varis artistes, artistes amb camí recorregut, de recorreguts distants, diferents, afrontats a distintes vicissituts, commocionats pels més dispars esdeveniments i vivències en la seva recerca – terrenals, guarits una i altra vegada en la plenitut de la consciència que els fa lúcids, assadollats en les més diverses fonts, però moguts tots per una única, íntima i profunda certesa, per una única, íntima i profunda inquietut, ambdues complexes d'assimilar a la consciència, l'inquietut per disseccionar la realitat i buscar en essència, la certesa d'un real impensable i d'una única via possible d'accedir a la inaccesibilitat de l'intangible: l'art.

Com en l'entrelligat d'una trena l’esdevenir ens ha disposat a confluir, treballant junts en la diferència i en el mestratge de qui habilment ens ha insinuat allò que ja sabiem però que restava inactiu en els laberints del pòsit de la cultura. I així ha esdevingut com a motor impulsor d' un treball, d'un treball d'autoexigencia intel·lectual en continua deserció de paradigmes, evitant l'autocomplaença estèril en els paisatges ja trobats, experimentats i mesurats.

La pintura és el nostre testimoni, o tal vegada som nosaltres els testimonis de l'eclosió de la pintura a través nostre, sigui com sigui créiem que la pintura no és morta, la nostra proposta és la quietut de la pintura com actiu de la deconstrucció del llenguatge de la forma per poder així explorar-ne l'origen, en l'estadi propi primordial de metallenguatge per tal d'intuïr el seu sentit últim i inapel·lable. L'origen és la nostra originalitat.

Així, amb la creença ferma d'haver assolit diferents estadis d'una primerenca maduresa en aquesta experiència ceadora, manifestem el nostre desig de mostrar les nostres obres, obres que unes amb les altres, unes al costat de les altres, unes front les altres, es manifesten en una inquietant dialèctica, dialèctica fruit de la divergència i de la coherència que emana de l'unitat d'intencions.

màXim, en motiu de l’exposició col·lectiva al Museu del mar, Vilassar de mar

Estèsia de la metaidea

Ens oferten una mostra on poden detectar-se, tot i la personalitat ben visible de cadascú dels artistes, certs trets comuns que enllacen i simptomatitzen les obres amb una atmosfera de naturaleses de sentit pròximes.

La pintura es entesa cercant significacions més enllà la sunsidiarietat i la dependència a la idea. La pintura no il·lustra, ni complementa, ni visualitza el concepte. La pintura conforma conformant-se, esdevé esdevenint. Això fa que aleshores restem en el desori cognitiu, en no trobar la justificació dialèctica del concepte, en restar absent el paradigma vinculant amb la raó -amb el “sentit de comprensibilitat”-, i per tant inmersos en la paradoxa i la sospita. Doncs allò que no té parangó ens intranquilitza, allò del que no disposem d’un vanu ampli i consensuat de respostes possibles ens neguiteja, car sense equivalències hom anul·la tota possibilitat de teixir comunicacions, intercanvis dialèctics, amb la base de dades experiencial que forma l’utillatge bàsic d’avaluació i anàlisi de l’entorn. Resulta més gratificant entendre el significat d’una obra si s’entèn linialment i visible, si hom percep inequívocament qui n’és l’objectiu en base al qual ha estat creada. L’obra aleshores serveix i s’empelta en l’univers de pulsions de la realitat contingent. Esdevé palanca del canvi i de la transformació de la societat, i resta absolta de gratuïtat i ensems impregnada de l’aura de la bondat ètica.

Màxim, Amanda i Daniela sembla que optin per una via altra, sense por a la dificultat que els justifiqui davant la convenció cada cop més intransigent amb les vel·leïtats de l’esperit. Ara que un nou existencialisme blanc sense panteó simbòlic, penalitza tota opció que s’allunyi de la productivitat i l’exel·lència del real present. Ara que hom sol·licita que tot esforç s’adreci no pas a l’especulació, sinó a l’enquesta, no pas al llenguatge, sinó a la repartició de proporcions. Ara, que només hom permet el furor espiritual a la descoberta científica, perqué es sustenta en resultats empírics, i satisfà la demanda de comprensibilitat de la raó. En tot cas la poètica científica esdevé la fascinació per la raó i no pas poètica de l’imaginari.

S’han trobat convocats per l’atzar, i per atzar han treballat en la proximitat de la diferència. Tal vegada les ocasions de confluència derivin d’alguna mena de necessitat que els sistemes indueixen per reequilibrar-se, purificar-se, complexitzar-se, simplificar-se, o evolucionar en saturar-se o emular-se, en perdre la capacitat de créixer incorporant possibilitats impredibles.

Han necessitat eludir la domesticitat dels recursos segurs –segurs per demostrats com a bons- per endinsar-se en un camí on el progrés i les conclusions no emanen d’enlloc, i són un futurible possible, una possibilitat condicional. A la manera d’una exploració del desconeixement, en oposició a l’exploració del coneixament. S’han situat a l’altra banda de l’exploració del laberint de la Gran Biblioteca que se’ns oferta als estendards del món de l’art com l’opció bona, vàlida i real, puix hom pensa que tot és realitat, o millor dit, que tota realitat és allò real.

Peró, que ningú s'equivoqui, si aquestes obres no són pas deutores del concepte, això no vol dir que el concepte no hi sigui. El concepte cal cercar-lo i trobar-lo en la dicció de la forma, en les especificitats pròpies i inequívoques dels trets eclosius de l'obra. En la sincronia que sosté les facultats de visibilització de l'obra, i en algun cas, en la ressonància culturalista i culltista de vagues registres simbòlics. Certament no n'hi ha obra si no n'hi ha concepte, però és un error creure que concepte equival a idea específica o a tren de voluntats o a embalum de respostes. El concepte "intraduïble" només emergeix en la presència de la conformació plàstica. No pot ser altra cosa. Podrà ser descrit o transcrit o subjecte d'extracció hermenèutica, però serà altra cosa, per a ser obra cal crear-lo de nou des del buit, la paradoxa, la indiferència i l'atzar.Aquestas obres, d'altra banda no responen pas a l'emulació o la clonació d'altres assaigs artístics referenciats en la història de l'art, com les opcions informalistes, tatxistes, matèriques o expressionistes, encara que el pla és el pla, el color és el color i la mà és la mà, és a dir encara que quelcom fan de semblant els que s'assemblen. Aquestes obres en general, sembla que volen adreçar-se cap un espai on signe i forma amalgamen un estadi de resolució autòno, emancipat de la necessitat de reflectir la realitat antròpica, inmediata i mediàtica. El signe no representa un resum dels esdeveniments o les entitats de la realitat mediata. Sembla que eludeixin el tema, el fragment, la part, l’especificitat, per intentar bastir visions dilatades en el temps, congriant, i al fer-ho convocant, una idea de la consciència més enllà de la facultat processal de la realitat.
Aquests joves artistes, sense feixugues coartades extretes de l'univers de la informació, abillats amb la simple capacitat de poder creure en tot, la qual cosa els atorga lleugeresa i llibertat, parteixen de la via fenomenològica, en oposició a la via sociològica. La via fenomenològica, activa tots els ressorts de la naturalesa subjectual. Això la fa críptica, estranya, endògena, “ensimismada”, adreçada a la naturalesa de la consciència, encalçant coneixement. En canvi la via sociològica esdevé comunicacional, relacional, imprecativa, crítica, adreçada a l’àgora, buscant sofisticació expressiva i deure ètic.Amanda conforma espais de lleugera volatilitat on el color és difús i la forma equívoca. L'obra exhala un dinamisme borrós amputat d’estructura. Son visions que han restat a mig cami del somni i que oscil·len cercant un temps on existir.Daniela construeix pintura amb gravetat filosòfica. El color no és color, la forma no és pas la forma, la pintura no és només pintura. El color és sentència o pradigma o estat. La forma és temps o xifra o mort. La pintura és idea, idea o concepto de pensament visual. Són pròximes les convulsions endògenes de la tel·lúria o els fragments esparsos de minerals devastats.Màxim viu en una cova i quan la llum el cega pinta les taques que veu. La llum fa veure-ho tot, però com hom pot veure la llum? Què hom veu quan hom mira la llum? Les taques informes i xaroposes que pinta, tal vegada són un miratge del món reflectit al devers del feix de llum que il·lumina el món. Deambula entre la naturalesa de la llum i la naturalesa de l'ombra, i anòxic o sadoll dibuixa a les parets les radiografies persistents.

Gabriel 20/10/01. En motiu de l’exposició “D amaXama N”

Imatges de la forma, formes del pensament

L'art no sols és un dispositiu connatural que ens permet iconografiar mites, imaginar, donar imatge a les creences abans religioses o cosmològiques, i ara, a les creences teòriques, teorètiques, sobre el ver i bo fi, sobre l'únic i autèntic sentit de l'art, que com podem observar, és a hores d'ara, entès pels mausoleus del sistema i pels hierofantes que el representen, vinculat a I'única possibilitat de representar, millor dit d'il·lustrar l'escena social, la condició de la humana condició, els atributs temporals de l'ambient, la dinàmica relacional del context, les torbacions del subjecte urbà -sempre adolescent car no en sap de l'impredible ni de la fenomenologia ominosa que no en véu-. A l'artista actual se li ha assignat un lloc, una funció i un codi de conducta al qual cal ajustar-se, ser fidel i complir. Un lloc semblant al d'un sociòleg, al d'un antropòleg, al d'un psicòleg o al d'un reporter gràfic que deixarà testimoni d'imatges intencionals del nostre temps -disciplines aquestes, que ben segur ja deuen ser impartides a les facultats d'art, les que faculten, promouen o indueixen l'art adequat-. Per fi, finalment, l'obra d'art té missatge, un missatge que absol l'artista de l'egocentrisme criselefantí pretèrit i el converteix en un ètic analista de la comunitat, o com a màxim en un tècnic de sistemes, en un significador de les obvietats del metallenguatge. Finalment, per fi, l'obra d'art ja no és elitista ni aristocràtica, tothom la pot entendre o com a mínim viure-la. L'obra ja no pertany a la dèria incomprensible i absurda d'un individu no integrat, sinó a l'assenyada intel·ligència d'un expert en avaluar les patologies del món, en detectar-les, i en denunciar-les per a la seva correcció tot representant-les escènicament perquè l'assumpció del missatge sigui plena i inciti a la commoció. La condició de l'individu com a càpsula relacional en la societat, és l'equació incontestable que formula la nova idea d'art emesa pels minarets d'arquitectura de fastuós futurisme. La justificació ètica, la de formular expressivament l'obra suportant-la explícitament en obvis i irrenunciables continguts ètics, vull dir, fa adquirir a l'artista, la ingènua displicència d'aquell que obra, que opera tot creient que treballa en harmonia d'intencions amb la majoria que el paradigma de l'enquesta declama. Els desafortunats cercadors de fortuna s'han endinsat al laberint de passadissos on en l'ombra indefinida de cada diedre es succeixen gestos de complicitat amb el monstre que devora el pensament verge.
Valgui aquesta disquisició per radiografiar l'obra d'aquests artistes al pol oposat d'allò expressat. Allò dit és certament el que no és aplicable respecte les pintures que ens envolten. He tingut la fortuna de raure al caire de l'esforçat combat d'aquests joves artistes que no en saben el que és pertinent, i això els ha salvat. Han arribat tenint molt clar i ningú els hi ho havia ensenyat, que l'art és un pensament global, que allò contingent és efímer, i que en l'art hi és la possibilitat de transcendir el real, que fer-ho és tant ètic com ser-ho en tot moment i no dir-ho i no vendre el dir-ho, que sobreexposar el temps significa comunicar tots els temps, i que explorar la consciència porta a fer prescindible la identitat. El món ja el saben perquè el viuen i perquè el pateixen, però se saben creats per a quelcom més i no en volen renunciar-hi, -com sabia Perucho que va estar essent sense estar-. Aquesta renúncia fóra la seva oclusió. Per això han vingut i s'hi han quedat. El seu bagatge ha estat l'ansietat del coneixement, l'anhel d'assolir excel·lència en la consecució de la forma, doncs creuen com jo, que en la forma hi és l'ADN del llenguatge, del llenguatge que ha construït la intel·ligència (veure com els antropòlegs, els de veritat, associen ensems el creixement del llenguatge-intel.ligència a la manufactura lítica). He vist com maniobraven al camp de boires, m'he complagut en la seva autèntica honestedat i en el seu pensament verge que els ha permès ser aptes a totes les avinenteses, capaços de les captures de l'inversemblan i m'han demostrat que art no és igual a vida, a la vida que discorre, sinó a la vida pensable però no vivible, a la vida que permet viure l'impensable.

Gabriel 17/11/03 En motiu de l’exposisció Imatges de la forma, formes del pensament al’Escola Massana de Barcelona